domingo, 6 de julio de 2008

Stella Vila o l'Absurde del Temps




Stella Vila o L’Absurde del Temps

Quan vaig conèixer Stella Vila va ser com si jo retornara 30 anys enrere. I tot just perquè em vaig adonar que era una artista, una dona, del tot moderna, absolutament moderna, com demanava Rimbau, o Lautremont, ara no recorde bé qui dels dos... i tan se val...


La Modernitat no té res a vore amb la Moda (qualsevol mena de moda) ni en anar per davant dels altres, creuar el primer el semàfor, fer servir els modismes verbals que posa en circulació la darrera tribu urbana, i molt menys aparentar-ho; aparentar ser modern, que l’aparença és la més antiga i coenta de de les formes de mostrar-se, de demostrar-se.

La modernitat és adonar-se del temps en què vivim, dels seus trets aparentment menys moderns. L’angoixa de viure i també la felicitat de viure aquest moment; la por de perdre aquest temps i el desig de desfer-se’n d’ell. Viure’l en tota la seua intensitat i en la completa vacuïtat.

Aquest “Tiempo del Absurdo” que dóna títol a l’exposició de Stella Vila, és, d’una banda una referència a la matèria literària que pren com a base del seu discurs pictòric: el Teatre del Absurde i més concretament l’obra de Samuel Beckett. Una obra que gairé ha desaparegut dels escenaris i és díficil trobar els seues llibres en mans de lectors i lectores. D’una altra banda, el Temps de l’Absurde que vivim a cada moment. La buidor, l’estranyesa de l’altre, l’espera inutil de qui sabem que mai no arribararà i tot allò que l’espectador i l’espectadora puguen trobar com a reminiscències del seu propi ser i del seu estar al món.

Si el ser és un “assumpte” personal, subjectiu, del subjecte que som cadascú, bé que condicionats per l’entorn (geogràfic i social), el “estar” al món és la manera com ens manipulem personalment per tal que aquest món ens siga suportable, o que el món ens faça de suport, ens suporte.
És el mateix que les paraules, que són el que ens sostenen en un món que les fa servir per a dir no res, i alhora nosaltres les sostenim per tal que el món se afone en el silenci. Eixes paraules que Beckett va escriure i que deien que “cada paraula pronunciada és una paraula de més”.
El drama del’Arbsurde és no trobar una corda para penjar-se d’un abre que està mig sec.

Al nostre darrer encontre, Stella i jo mateix parlaven d’un pont que hi ha a Alcoi, el Pont de les Set Llunes, que és conegut con el Pont Dels Suïcides. Es troba en plena naturalesa, és a dir, té l’atracció d’abisme de la naturalesa mateixa; és un pont solitari, a penes transitat, llunyà de la ciutat. Per això mateix hi ha temps per recordar, imaginar, meditar, reflexionar en allò que vas a fer. I més encara, com apuntava Stella, arribar al pont és una mena de trànsit, de peregrinació, de marxa al calvari. I en tot açò es troba el suicidi. La resta, és algú que cau des d’un pont, o que se’n torna a casa perquè el suicidi simbòlic ja s’ha acomplit.

Vladimir: ¿I si ens penedim?Estragon: ¿De què?Vladimiir: ¡Home! No cal entrar en detalls.
“I aleshores el sol lluí, en no tenir una altra alternativa, sobre allò que no res tenia de nou”.

Però sembla que jo venia ací a presentar a Stella Vila.
L’artista Stella Vila de fet fou, per a mi, una aparició. ¿A la fi havia arribat Godot? Me’n vaig alegrar que el tal Godot fos una dona i a més artista. Va ser el major impacte estètic que vaig rebre des que vaig vore la Gioconda en el Louvre i no em va agradar gens ni mica. Si el somriure de la Gioconda, coneguda també, crec, no sé si irònicament, com La Mona Lisa, ¿a què venia aquesta dona que entrà a la galeria La Nòmada amb un somriure tan ambigu com les pintures que ens va mostrar? ¿A trastocar-nos la vida, imaginària, en un estiu ple d’inquietuds i desassossecs?

Després de l’exposició el Tiempo del Absurdo, Stella va desapareixer. O jo, un expert perseguidor en uns altres temps, no vaig saber retrobar-la . Simplement és que considerava, jo, que tenia un deute amb mi. Igual que Sòcrates, que a punt de prendre’s la cicuta, féu que un dels seus deixebles pagara el gall que li debia a una altre. ¿Tenia un deute amb mi, Stella?

¡Però si feia uns dias jo havia escrit que el deute el tenia jo amb ella!
No podem viure sense endeutar-nos. Amb hipoteques, pollastres que li devem a un altre, sense afecte, estima. Sense Amor... a l’Art.

I com a final, epitafi que em duré a la tomba o al meu cau de Diògenes, una frase de l’artista Stella Vila: “No te metas donde no te lla-aman.


S. Estragon. Escrit en una nit d’insomni de gener del 2008. Declamat com a presentació de l'Exposició Tiempo del Absurdo de Stella Vila en la Ciudad de València


No hay comentarios: