Beatriz Rico. El retrat del seu doble

Beatriz Rico
El retrat del seu doble


No hi ha més que un rostre que es puga retratar: El propi rostre, si és que podem dir que tenim propietat sobre el nostre rostre, perquè de fet la imatge que en tenim és la de la mirada de l’altre. I la falsa aparença de la fotografía, el efecte, tot just un efecte, de realitat que aquesta produeix. O aquest revés que és el rostre reflectit a un espill, als espills davant els quals ens posem.

Un altre revés és el retrat pintat. La imatge pictòrica representada al llenç per l’artista. És a dir, pel recorregut que l’artista fa des de la seua mirada fins la mà que duu el pinzell. Un recorregut interior, un procés, en certa manera una història, de la qual resten petjades a cada pinzellada.

La pintura de Beatriz Rico sorgeix de l’abstracció, del seu pensament, del seu concepte de l’art i de la vida. En l’artista, als seus retrats, la imatge de qui es retratat és un punt de referència, una figuració sobre el llenç amb tot just els trets facials que el poden fer reconeixible. En açò, la pintura de Beatriz Rico és de gran precisió, no li cal més que uns mínims elements per donar-nos la representació d’un rostre real. Unes pinzellades, color, una forma, i ací tenim el retrat. El retrat de qui? Diguem-ne que la imatge de transició de qui es retrat i el rostre pintat que veiem al llenç. Qui veiem als retrats que fa aquesta artista no és ja la persona que posava el seu rostre per a ser retratat. Hi ha una elaboració pictòrica impregnada de la visió –la mirada, el sentiment i el pensament- de la pintora. D’aquesta manera, cada retrat esdevé un auto-retrat, una representació d’allò que sent la pintora davant el rostre que pinta. Un doble rostre; el real y el que es va fent sobre el llenç. La pintura en ella mateixa.

La dona barrada
Per la psicoanàlisi sabem que el subjete humà és un subjecte barrat, dividit entre el Jo i l’Inconscient; entre el desig i la realitat, entre la seua vida interior i les condicions exteriors que l’envolten.
Algunes de les dones retratades per Beatriz Rico es mostren pictòricament barrades. Nues de cos, o només el rostre, rere una mena de reixat carcelari. Dones oprimides per aquestes barres davant elles. O fusionades amb el cos, el rostre y les barres. Perquè tampoc no hi ha un davant i un darrere, si bé ho mirem. Es troben a un mateix pla, les dones y les barres; allò que ens duu a pensar en el barrat interior, del ser profund. Ja no és la barra, o barrera, social, de la realitat exterior, sinó que es crea en el ser per a la seua constitució. Les mans, quan hi apareixen, semblen voler trencar la barrera i alhora s’agafen a ella. Algunes vegades, les mateixes mans fan de barrera, protectora o encobridora; son crits de demanda, d’alliberament, i de protecció i rebutjament.

Mirem aquest (auto)retrat de l’artista amb una pinzellada que li creua el rostre de banda a banda; una mà tracta d’eixir de la zona barrada, al rostre hi ha dolor. Les significacions es multipliquen en aquesta imatge que es presenta davant la mirada potser aixafadora de qui mira el quadre.
Al retrat de l’home se’ns mostra també les mans per davant de tot, a més formant el que podria ser un símbol feminista, açò és, la forma dels genitals femenins. És una postura de lluita, la d’aquest home retratat, i de demostració: l’exhibició, simbòlica, d’una identitat sexual dominada de sempre pel context social.

L’altre món
Beatriz Rico és una pintora intimista, una artista d’interior (de moltes hores tancada al seu estudi, d’introspecció reflexiva sobre el seu ésser), però rep tanmateix, i amb la seua peculiar sensibilitat, les imatges del món que ens envolta, on vivim, que algunes vegades ens aixafa per la seua duresa, per les barres i barreres que hi ha en ell.

D’ací surt el retrat, el.laborat a partir d’una fotografia, de la dona iraní, de fet un transexual, amb la seua expressió de desconcert, desconcertant; les mans que se n’ixen dels marges fotogràfics, una demanda de reconeixement, una crida als altres. I la xiqueta de mirada innocent i tomorenca. Una mirada que també representa la de l’artista en el seu mirar a un món clonflictiu, barrat.

La serenor
Beatriz Rico sap del caos del món i del seu mateix caos individual. I busca la serenor. Així, amb la concentració, l’ordre, i l’el.laboració plàstica, arriba a l’abstracció en diptics i políptics que mostren la pinzellada des del seu mateix orígen, la taca de pintura i l’esborrat; acrílics que es dilueixen en aquarel.la, plans de color que ens suggereixen formes, imatges, figures potser.

Perquè Beatriz Rico es un pintora figurativa, amb una base primerenca en el Pop Art, que amb l’expressionisme dels seus darrers retrats arriba a l’abstracció total, a la pintura. I amb aquesta, a l’ordre i la serenor. Un retrat, a la fi, de l’artista mateixa.




Josep Lluís Seguí
Escriptor, Crític d’Art

(del catàleg de l'exposició Cares i Creus, del Centre Cultural Ovidi Montllor)